Aclariment
el Full del 12 d'abril del 2026
De vegades t’informes, llegeixes, investigues… però no ho saps tot. La setmana anterior em va passar a l’escriure la història de l’estil Fosbury de salt d’alçada.
El valor de l’email
A diferència de les xarxes socials, quan fas una newsletter es crea una comunicació més calmada i durable. Per exemple hi ha persones (jo mateix) que llegeixen les newsletters dies després de rebre-les; altres persones responen les meves, o les comenten, quan els va bé. Fins i tot les recomanen i les comparteixen. A les xarxes socials, en canvi, els comentaris són instantanis, irracionals, sovint només reaccions sense cap valor.
Anada i tornada
El correu és teu, no d’una plataforma (tret de Substack, motiu pel qual me’n plantejo marxar com ja vaig fer amb la versió en castellà del Full), i la gent que s’hi subscriu el rep a la bústia, no l’ha d’anar a buscar enlloc ni depèn d’un algorisme que li mostri.
I per això moltes vegades hi ha persones que m’escriuen per comentar, com va fer la Carmen.
La Carmen em va escriure per explicar-me que el salt d’esquena no el va inventar Fosbury, com jo deia al correu, i que una nena del Canadà, Debbie Brill, ja saltava d’una manera semblant.
La importància del relat
Dick Fosbury va explicar que ell “no era un nen normal, era un nen que no podia fer esport” (el perquè tampoc no el sabrem mai, tot i que jo tinc les meves sospites), i que l’entrenador de l’escola va proposar-li d’adoptar aquell estil, que devia veure en alguna competició provincial.
La diferència entre Dick i Debbie és que Fosbury va guanyar un or olímpic amb un estil nou. Això li va donar una gran repercussió i va ajudar a crear el relat que ja coneixem (ja saps la frase: “no deixis que la veritat t’arruïni una bona història”). Molt abans que suposadament internet inventés les fake news i la manipulació, els mitjans “seriosos” (i els biaixos de gènere) escrivien la narrativa popular. I així es va mantenir, malgrat que el mateix Fosbury expliqués en moltes entrevistes que ell no va ser el primer, sinó la Debbie.
La ciència
Curiosament tinc molts més amics i coneguts en els àmbits científics i tecnològics que en els artístics, i cada dia n’aprenc coses. Entre elles, admiro la importància de compartir. Tant el pensament computacional com el mètode científic es basen en compartir coneixement i ajudar-se. La Debbie i el Dick es van trobar en un campionat local juvenil i es van saludar, cadascú al seu rotllo, perquè tots dos eren “molt tímids” (deixem-ho així). Però trobar-se va servir perquè tots dos agafessin confiança, a la manera que passa quan es comparteix informació entre pars. El que estaven fent, la fricada per la qual la gent del públic se’ls en fotia als estadis, al cap de poc hauria de canviar l’atletisme.
Com diu un dels articles que t’enllaço, “quan es van separar, cap d’ells no va imaginar que arribaria el dia que s’integrarien com els altres, no perquè ells s’adaptessin al món, sinó perquè el món s’hi adaptaria”.
☞ Article del diari Marca: “Fosbury desveló en MARCA la verdadera historia de su estilo: “Yo no lo inventé, fue una chica canadiense””.
☞ Historia de Debbie Brill: “Debbie Brill: Breaking Down the Brill Bend – Women’s History Month Feature“.
Apa, cuida’t.
Fins diumenge.
Gabriel
M'encanta l'article, i tot el que escrius entre cometes. Com a asperguer, m'hi sento molt identificat.
Merci per l'aclariment. Rectificar és de savis! I gràcies a la Carmen per la informació!