Els meus complexos

El Full del 15 de febrer

Els meus complexos

A mi el sistema educatiu em va fer molt de mal. L’objectiu d’aquest Full no és parlar d’això ni solucionar el tema de l’Escola –és una estupidesa a nivell social i els desitjo molta sort als que ens seguiran–, sinó una derivació en concret d’això: el meu complex (convicció) de no valdre per a res.

Tal qual. No exagero.

‎

Un exemple: no sé parlar anglès.

Malgrat que els meus interessos eren al món anglosaxó i que m’hauria encantat entendre llibres i pelis, i viure a llocs que m’interessaven, a l’escola ens van fer aprendre francès.

Francès. Tal qual. O sigui, de França, el centre del món, saps? Lloc de referència, terra d’oportunitats, far d’occident, on passen les coses, saps?

Êtes-vous plutôt fan de Mark Twain ou de Chesterton?

‎

A la frustració i l’emprenyamenta per aital desraó va seguir el complex del que et parlava abans. I la bola es va anar fent enorme amb els anys. Sóc un fracàs escolar de manual (no tinc ni el batxillerat) i el que sé m’ho he après tot sol, a la meva bola i amb els anys.

‎

Ara sé prou anglès com per llegir-lo i entendre’l si me’l parlen a poc a poc, però no el sé escriure i encara menys parlar-lo.

‎

Perquè l’escriure i el parlar es practica,

i a mi em fa vergonya.

Perquè tinc una sèrie de singularitats i, sobretot, un enorme complex. Una por terrible a fer-ho malament, a quedar-me en blanc, a no tenir prou vocabulari, a que se me’n fumin.

‎

És per això que entenc la gent que no dibuixa perquè diu que no sap dibuixar. Perquè dibuixar es practica, i sé que els fa vergonya. Perquè sé que tenen por de fer-ho malament, d’encallar-se, de no saber la teoria del color o que se’ls en fumin.

O sigui que ara farem teràpia junts:

–Hi, I’m Gabriel and I can’t speak English.

Et toca. Envia’m un gargot.

‎

Fins diumenge.

Gabriel